1. EL NAIXEMENT DE LA FILOSOFIA
1.1 Introducció
Ja a l’antiguitat l’ésser humà intentava trobar resposta a tot allò que no comprenia, com és el cas de
certs fenòmens naturals, certes malalties, els misteris de l’univers o la mort.
Les grans cultures antigues d’arreu del món han intentat donar resposta a aquests interrogants a
través de les religions i els mites.
Els mites han estat i són conjunts de creences i narracions fantàstiques sobre l’home, el món i els
déus, heretades com a tradicions.
Tant els mites com les religions ens parlen de déus antropomòrfics, causants de tot allò que passa al
món i a l’univers. Ofereixen narracions sobre un més enllà al que potser hi arribarem en una altra
vida.
Aquesta necessitat de comprendre que està passant i de transcendir la pròpia existència, d’apaivagar
la incertesa de la vida i el temor a allò desconegut, han alimentat els mites i les religions des dels
principis dels temps. Però l’ús del pensament racional, la reflexió i l’observació imparcial per
intentar trobar una explicació de les coses que no arribem a comprendre, va sorgir molt després.
Progressivament, a Occident, alguns savis van començar a veure les coses d’una altra manera: ja no
es conformen amb les explicacions mitològiques dels fenòmens naturals, sinó que buscaven
comprendre’ls en sí mateixos, és a dir, copsar els mecanismes intrínsecs que els feien possible.
Van començar a ser entesos com a processos que obeïen certes lleis que calia descobrir a través de
l’observació i el pensament lògic i racional.
Aquest canvi de perspectiva ha estat anomenat el pas del mite al logos, és a dir, al pensament
racional (logos en grec vol dir «raó», «ciència» o «paraula raonada»).
Els primers en fer-ho a Occident, donant-hi testimoni, van viure fa 2.700 anys a Grècia.
Concretament a la Jònia, als voltants del segle VII a. C.
, No cal dir que aquesta emergència del logos no es va donar d’un dia per l’altre, és fruit d’una lenta
evolució i es dóna en un context històric determinat. També a l’Índia o a la Xina hi ha va una
evolució similar cap al pensament racional.
De fet, hi ha molts aspectes que influeixen en el desenvolupament del pensament filosòfic, racional
o científico (al principi no es distingien) a Occident, enfront la religió i el mite.
Aquí assenyalem dos:
1) Socioeconòmics: Els esclaus estalviaven als ciutadans lliures les feines més feixugues i
mecàniques, i els deixava temps per l’oci i la cultura. I la introducció de la moneda va transformar
l’economia i va crear un sistema abstracte de referència en el qual es van educar els grecs i que
també va afavorir el pensament racional i abstracte.
2) Polítics: L’esplendor de les polis gregues i més tard la democràcia atenesa, amb l’adquisició de
lleis escrites, decidides en les assemblees, van ajudar a desenvolupar la reflexió filosòfica en
l’àmbit ètic i polític( malgrat que aquest moment, com veurem, es posterior als primer filòsofs).
Els grecs eren politeistes, i els seus déus eren antropomòrfics. Però, antigament, theos, la
paraula referida a allò diví s’usava com un valor predicatiu. Tal i com observa un estudiós del
món grec, «els grecs no afirmaven primer, com fan els cristians o els jueus l’existència de Déu i
procedien després a enumerar els seus atributs dient «Déu és bo», «Déu és amor» i així
successivament. Més aviat es sentien impressionats o atemorits per les coses de la vida i de la
natura(...), i deien: «Això és un Déu» o «Allò és un Déu». Els cristians diuen: «Déu és amor» i
els grecs: «L’amor es theos», és a dir, «és un déu»». Guthrie, W.K.C.( 1993). Los filósofos
griegos. FCE
1.1 Introducció
Ja a l’antiguitat l’ésser humà intentava trobar resposta a tot allò que no comprenia, com és el cas de
certs fenòmens naturals, certes malalties, els misteris de l’univers o la mort.
Les grans cultures antigues d’arreu del món han intentat donar resposta a aquests interrogants a
través de les religions i els mites.
Els mites han estat i són conjunts de creences i narracions fantàstiques sobre l’home, el món i els
déus, heretades com a tradicions.
Tant els mites com les religions ens parlen de déus antropomòrfics, causants de tot allò que passa al
món i a l’univers. Ofereixen narracions sobre un més enllà al que potser hi arribarem en una altra
vida.
Aquesta necessitat de comprendre que està passant i de transcendir la pròpia existència, d’apaivagar
la incertesa de la vida i el temor a allò desconegut, han alimentat els mites i les religions des dels
principis dels temps. Però l’ús del pensament racional, la reflexió i l’observació imparcial per
intentar trobar una explicació de les coses que no arribem a comprendre, va sorgir molt després.
Progressivament, a Occident, alguns savis van començar a veure les coses d’una altra manera: ja no
es conformen amb les explicacions mitològiques dels fenòmens naturals, sinó que buscaven
comprendre’ls en sí mateixos, és a dir, copsar els mecanismes intrínsecs que els feien possible.
Van començar a ser entesos com a processos que obeïen certes lleis que calia descobrir a través de
l’observació i el pensament lògic i racional.
Aquest canvi de perspectiva ha estat anomenat el pas del mite al logos, és a dir, al pensament
racional (logos en grec vol dir «raó», «ciència» o «paraula raonada»).
Els primers en fer-ho a Occident, donant-hi testimoni, van viure fa 2.700 anys a Grècia.
Concretament a la Jònia, als voltants del segle VII a. C.
, No cal dir que aquesta emergència del logos no es va donar d’un dia per l’altre, és fruit d’una lenta
evolució i es dóna en un context històric determinat. També a l’Índia o a la Xina hi ha va una
evolució similar cap al pensament racional.
De fet, hi ha molts aspectes que influeixen en el desenvolupament del pensament filosòfic, racional
o científico (al principi no es distingien) a Occident, enfront la religió i el mite.
Aquí assenyalem dos:
1) Socioeconòmics: Els esclaus estalviaven als ciutadans lliures les feines més feixugues i
mecàniques, i els deixava temps per l’oci i la cultura. I la introducció de la moneda va transformar
l’economia i va crear un sistema abstracte de referència en el qual es van educar els grecs i que
també va afavorir el pensament racional i abstracte.
2) Polítics: L’esplendor de les polis gregues i més tard la democràcia atenesa, amb l’adquisició de
lleis escrites, decidides en les assemblees, van ajudar a desenvolupar la reflexió filosòfica en
l’àmbit ètic i polític( malgrat que aquest moment, com veurem, es posterior als primer filòsofs).
Els grecs eren politeistes, i els seus déus eren antropomòrfics. Però, antigament, theos, la
paraula referida a allò diví s’usava com un valor predicatiu. Tal i com observa un estudiós del
món grec, «els grecs no afirmaven primer, com fan els cristians o els jueus l’existència de Déu i
procedien després a enumerar els seus atributs dient «Déu és bo», «Déu és amor» i així
successivament. Més aviat es sentien impressionats o atemorits per les coses de la vida i de la
natura(...), i deien: «Això és un Déu» o «Allò és un Déu». Els cristians diuen: «Déu és amor» i
els grecs: «L’amor es theos», és a dir, «és un déu»». Guthrie, W.K.C.( 1993). Los filósofos
griegos. FCE