lOMoAR c PSD| 4611982
RESUMEN COMPLETO DE
La denúncia, la querella y la
incoació d’ofici
Examen de DRET PROCESSAL PENAL
(Universitat Autònoma de Barcelona)
AÑO ACADÉMICO 2020-2021
, lOMoAR c PSD| 4611982
Tema 8. La denúncia, la querella i la incoació d’ofici
Tot procés penal s’inicia, bé a instància de la part, o bé d’ofici.
A instància de part tenim dues possibilitats: la denúncia o la querella. La incoació d’ofici és la que duen a terme
els jutges i el Ministeri Fiscal.
1. La denúncia
La definició de és la següent: La denuncia és un acte consistent en una declaració de coneixement, en virtut del
qual es proporciona a l’òrgan jurisdiccional, o a qualsevol altre òrgan o funcionari públic, la notícia d’un fet
que revesteix els caràcters de delicte. En resum, denunciar: posar en coneixement de les autoritats la notitia
criminis.
Lo essencial de la naturalesa de la denúncia és que és una declaració de coneixement. La querella s’assembla
molt però és diferent. És una declaració de coneixement realitzat, moltes vegades, en compliment d’una
obligació o d’un deure de caràcter processal.
Ara bé, aquesta definició s’ha de matisar en el següent sentit: existeix deure o obligació de denúncia, atenent
sempre a la situació jurídic-material, en la que es troba el denunciat, respecte de l’acció delictiva.
- Primer cas: si el denunciant és testimoni directe d’un fet delictiu està obligat a denunciar. És una
obligació processal prevista en la llei d’enjudiciament criminal (art. 259) i la mateixa obligació de
denunciar concorre quan es tracta d’algú que ocupa càrrec, professió o ofici, que li obligui a posar en
coneixement del jutge el fet delictiu del que tingui coneixement. L’obligació o el deure de denunciar,
si s’incompleix, porta aparellada una sanció pecuniària, és a dir, una multa.
- Segon cas: si el denunciant és testimoni indirecte, és a dir, que coneix el fet per referències, el deure
de denunciar ja no és una obligació legal, sinó que es converteix en un deure cívic, fonamentat en el
deure de col·laboració que tots tenim per amb l’Administració de Justícia (art. 118 CE).
- Tercer cas: si el denunciant és l’ofès pel delicte, no té obligació alguna de denunciar el fet. Si s’és la
víctima del fet, l’obligació ja no és ni una obligació legal ni en un deure cívic, sinó que quan s’és l’ofès
del delicte, la denuncia es converteix en un dret, que la persona pot exercitar o no. si a més, el delicte
és un delicte privat, l’ofès té control absolut sobre la incoació o no del procés.
Diu la llei d’enjudiciament criminal que estan obligats a denunciar el que presenciïn la comissió de qualsevol
delicte públic. Tot i que, a aquesta regla general, li acullen determinades accepcions. També estan obligats a
denunciar aquells que, per raó del càrrec o ofici, tinguessin coneixement de la comissió d’un delicte, com per
exemple en casos de policies, etc. Si una persona, per raó de càrrec o ofici, té l’obligació de denunciar, però
no ho fa, incorreria en un delicte, ja no a través de sanció pecuniària. Quan nosaltres arribem a una comissaria
RESUMEN COMPLETO DE
La denúncia, la querella y la
incoació d’ofici
Examen de DRET PROCESSAL PENAL
(Universitat Autònoma de Barcelona)
AÑO ACADÉMICO 2020-2021
, lOMoAR c PSD| 4611982
Tema 8. La denúncia, la querella i la incoació d’ofici
Tot procés penal s’inicia, bé a instància de la part, o bé d’ofici.
A instància de part tenim dues possibilitats: la denúncia o la querella. La incoació d’ofici és la que duen a terme
els jutges i el Ministeri Fiscal.
1. La denúncia
La definició de és la següent: La denuncia és un acte consistent en una declaració de coneixement, en virtut del
qual es proporciona a l’òrgan jurisdiccional, o a qualsevol altre òrgan o funcionari públic, la notícia d’un fet
que revesteix els caràcters de delicte. En resum, denunciar: posar en coneixement de les autoritats la notitia
criminis.
Lo essencial de la naturalesa de la denúncia és que és una declaració de coneixement. La querella s’assembla
molt però és diferent. És una declaració de coneixement realitzat, moltes vegades, en compliment d’una
obligació o d’un deure de caràcter processal.
Ara bé, aquesta definició s’ha de matisar en el següent sentit: existeix deure o obligació de denúncia, atenent
sempre a la situació jurídic-material, en la que es troba el denunciat, respecte de l’acció delictiva.
- Primer cas: si el denunciant és testimoni directe d’un fet delictiu està obligat a denunciar. És una
obligació processal prevista en la llei d’enjudiciament criminal (art. 259) i la mateixa obligació de
denunciar concorre quan es tracta d’algú que ocupa càrrec, professió o ofici, que li obligui a posar en
coneixement del jutge el fet delictiu del que tingui coneixement. L’obligació o el deure de denunciar,
si s’incompleix, porta aparellada una sanció pecuniària, és a dir, una multa.
- Segon cas: si el denunciant és testimoni indirecte, és a dir, que coneix el fet per referències, el deure
de denunciar ja no és una obligació legal, sinó que es converteix en un deure cívic, fonamentat en el
deure de col·laboració que tots tenim per amb l’Administració de Justícia (art. 118 CE).
- Tercer cas: si el denunciant és l’ofès pel delicte, no té obligació alguna de denunciar el fet. Si s’és la
víctima del fet, l’obligació ja no és ni una obligació legal ni en un deure cívic, sinó que quan s’és l’ofès
del delicte, la denuncia es converteix en un dret, que la persona pot exercitar o no. si a més, el delicte
és un delicte privat, l’ofès té control absolut sobre la incoació o no del procés.
Diu la llei d’enjudiciament criminal que estan obligats a denunciar el que presenciïn la comissió de qualsevol
delicte públic. Tot i que, a aquesta regla general, li acullen determinades accepcions. També estan obligats a
denunciar aquells que, per raó del càrrec o ofici, tinguessin coneixement de la comissió d’un delicte, com per
exemple en casos de policies, etc. Si una persona, per raó de càrrec o ofici, té l’obligació de denunciar, però
no ho fa, incorreria en un delicte, ja no a través de sanció pecuniària. Quan nosaltres arribem a una comissaria
